Biblioteca Antonio Martín
Navegació
Menú principal
L'expedició - Margarida Linuesa
L'expedició - Margarida Linuesa
L’EXPEDICIÓ
L’any 2355
La doctora, lentament , va deixar caure el bloc de notes, tancà els ulls, com més anava les emocions li colpien el cos. Tot aquell projecte que el govern de la Casa Blanca volia dur a terme era atraient. Tornar a Europa després de cent anys i escaig de la gran epidèmia que va eliminar la totalitat de la població del continent era arriscat.
Mentre el taxi aeri la conduïa al port, mirava sense veure la gran urbs que lliscava sota seu. Des d’aquella altitud les campanes microclimatitzades que protegien les illes de vegetació semblaven espills enlluernadors; aquelles bombolles transparents de verd esquitxaven tota la metròpolis trencant les línies acurades i asèptiques dels edificis.
La veu del conductor la va treure de la seva abstracció.
--Senyora, en uns segons aterrarem.
El taxi aeri va començar a perdre altitud calmosament fins que prengué terra amb un petit sotrac. El port marítim era una immensa illa artificial enmig del mar situada al davant de les costes de la ciutat. Era el port de major tràfic comercial de la nació. En aquell moment, el formigueig de l’activitat portuària era al seu punt màxim.
La Doctora es va dirigir a la sala d’embarcament. No tenia pressa, anava amb temps de sobres. Quan va entrar a la sala encara era buida. Cap dels seus companys havia arribat.
El gran finestral que presidia aquella estança abastava tot el moll. A través del vidre observava com anaven acabant les tasques al voltant del vaixell.
El mormol d’unes veus la va treure de la seva abstracció.
*** *** ***
Un cop instal·lada a la seva cabina va treure de la cartera un sobre segellat amb lacre vermell. Segons les instruccions ho havia d’obrir quan estigues sola i a l’alta mar.
En acabar de llegir, suaument, va deixar caure la carta i tancà els ulls. Aquestes expedicions mai tenien un únic propòsit . Senyor! volien saber si es podia fer un parc temàtic!
*** *** ***
--Filadèlfia, aquí helimòdul u. Ens rebeu?
--Helimòdul u, aquí el Filadèlfia. La recepció és forta i clara.
--Filadèlfia, l’aterratge s’ha efectuat sense cap problema. Ens preparem per sortir a l’exterior.
Mentre durava la breu transmissió, el navegant tenia la vista clavada a la finestra frontal. Una impenetrable massa forestal ho cobria tot fins arran d’aigua. D’ací i d’allà s’endevinava alguna construcció mig esfondrada.
--Déu meu! És..., és fantàstic!
La Doctora no deia res; tenia els ulls oberts com dues taronges, sense parpellejar. Els minuts passaven i cap d’ells es movia.
--Som-hi senyors, hem de moure’ns.
Tots varen respondre afirmativament. La dona els va somriure mentre pitjava el botó de la comporta de sortida.
*** *** ***
Feia estona que uns ulls nerviosos els estaven observant. A poca distància i ocults per l’espessor del fullatge dues persones eren testimonis del que succeïa a uns metres més enllà.
--Hem d’advertir la nostre gent.
--Xst! Calla!
--Toquem el dos!
--Però que no te n’adones?
I tant que se n’adonava! Eren els mítics americans!
*** *** ***
La Doctora i els seus no pensaven pas que fos tan difícil obrir-se camí en aquella selva. L’equipament que duien no els facilitava la tasca precisament. Era evident que no havia cap rastre de contaminació biològica del medi ambient. De fet, l’aire era gairebé pur!
Quan creien que mai arribarien a sortir d’aquell catau verd, l’eco del que semblava una veu humana els guià fins a una clariana del bosc. No hi ha paraules per descriure els sentiments de cadascuna de les persones que allí es varen reunir.
La Doctora esperava trobar quelcom d’inesperat, però habitants amb una aparença d’allò més sana, no!
*** *** ***
La ment científica de la Doctora, en un primer moment, havia refusat totes les explicacions d’aquells europeus. Que fossin descendents de supervivents no contaminats pel virus? Segons tots els informes i dades que disposava era impossible! Però... ben pensat, potser algú de feia un segle i mig enrere no havia dit tota la veritat. Perquè ? A quins interessos foscos servia aquell gran engany?
--Senyora...?
La veu del navegant la va treure del seu retraïment.
--Senyora, crec que és l’hora.
--Sí, jo també.
I els americans, aquells superherois, van partir tal com havien arribat: amb un soroll eixordador, deixant un rastre d’olor desagradable.
El Prat, abril del 2011
Margarida Linuesa